Cep, retxos i una Llora amb sort

Pocs retxos i secs

Bé, avui ens tornem a aixecar ben d'hora perquè per anar a això del reig ja es sap que s'ha de sortir de la furgoneta a trenc d'alba, sinó no se n'agafa ni un... i és clar! Allà que hi anem, a totes!! A les 7 del matí som en algun poble d'Osona, ben engrescats i, quan ja enfilem la pujada, apareix el cotxe de'n Pera. Pim, pam, pum, tots tres amunt quan encara ni es veien els bolets, però és que el reig es veu tant...

I no, pràcticament no hi havia res. Un cep cadascú i no sé si van arribar a 10 retxos entre tots, lletjots i secs, amb una aroma de fi de florada que feia por, però l'únic que sabem és que amb els bolets no se sap mai... anem a veure una fageda amb en Pera i aquest cop encara més fiasco, així que després d'acomiadar-nos m'enfilo cap a la zona on més ha plogut els darrers dies.

Un bosc amb pocs bolets i una Llora molt especial

Només aturar el cotxe comencem a escoltar uns miols molt forts i penso ¿Què deuen fer dos gats barallant-se aquí, enmig del no res? I en Cris s'acosta cap als miols i em diu: Ivan! Un gat que és dalt d'un arbre i no pot baixar!! Però ai l'às! Aquell gat no necessitava ajuda perque va baixar en un tres i no res per a començar a passar-nos entre les cames sense parar de miolar, fent-nos adonar de seguida que ja haviem fet el dia.

Voltem una estona i el gat no para de seguir-nos com un gosset, quan un s'aparta de l'altre no sap cap on tirar, busca, salta... i quan arribem a la furgoneta li donem de menjar: una llauna de tonyina de les bones tu! I un got d'aigua... mentre menja hem de prendre la decisió. Què fem? Qui se l'emporta? Clar, és que jo tinc 2 gates ja al pis... però bé, aquell gat no es podia deixar allà (no comentaré el que penso de qui l'hagués abandonat, perque la gateta ha estat molt socialitzada).

La pugem i seguim la ruta, una altra parada i un altre fiasco, la gateta no para de seguir-nos buscant bolets i a en Cris se li acut el nom: Li podem dir Llora! Allà en aquell bosc és l'unic que hi havia! I mira, era veritat així que Llora es va quedar.. i seguim la ruta. Cap a la una del migdia, fem cap a la part més soleia d'un lloc molt bó pel reig, i quan en Cris li diu a la Llora que baixi del cotxe, la pobre bèstia ja se'l mirava amb una cara rara, com dient... això de ser boletaire ja no m'agrada tant jajaja i a mig camí ja no pot més.. apa, va! L'Ivan amb la Llora en braços cap a la furgo...

La decisió més difícil

Finalment, arribem a Manresa a presentar-li la gata a la Romina, i em diu el mateix que jo en el fons sabia. Que ja en tenim dos, que no sabem si està malalta, que l'adaptació seria molt dura, i que què maca és i qui pot ser tan desgraciat de deixar una cosa tan petita i simpàtica al mig del bosc. Jo penso el mateix però intentem convèncer-nos que podem provar què fan les altres quan la vegin. Ella mira com ho podem fer per internet i a mig camí de Súria m'envia un missatge dient-me que si té la leucèmia li pot encomanar a les altres, que el periode d'adaptació dura una setmana, que li canviarà el caràcter a la Daphne ara que està tan tranquila... així que provem amb el Cris a deixar-la a casa d'una dona, però sense sort.

És tard, sense recursos, no podem arriscar-nos a que encomani res a la Daphne i a la Ika... no queda més remei que portar-la a la protectora d'animals... i em paso tot el camí de tornada a Manresa mig ploròs pensant que la protectora és un final molt injust per a una supervivent com ella, però la vida és així, no? Jo no m'he de sentir culpable per un fet comès per un altre, he fet tot el que he pogut per l'animal... així són les coses!

(Continuarà)